El verí a l’Antiga Roma: Una arma secreta per a aniquilar adversaris

Verí_RomaParlar de verí a l’antiga Roma, és parlar de Ciència (la toxicologia); és parlar d’Història: sovint l’enverinament a determinades persones canvià el curs de la Història en moments crucials; és parlar de Cultura: el verí arribà a formar part de la vida quotidiana romana i creant-se una subcultura en l’elaboració de tòxics i verins; és parlar de la (part més fosca) de la pròpia condició humana, per finalment parlar de literatura: quants escriptors contemporanis i moderns, historiadors han vessat tinta entorn el verí !

Tot i que sovint associem l’ús del verí durant l’Antiguitat bàsicament a Roma, el seu ús remunta molts anys enrere: es creu que el ja el Faraó egipci Menes, fundador de la Dinastia I (3.500 a.C) estudià les propietats de plantes verinoses per al seu ús.

Tornant a Roma, l’enverinament portat a terme a l’alimentació o beguda no va ser gens estrany, tot el contrari, aplicant-se de forma documentada, ja des de l’any 331 aC.

Hi ha cert acord entre els historiadors a considerar el verí com una arma a mans dels poderosos, segons descriu l’escriptor Tit Livi, però per contra, no és menys cert que els enverinaments van ser usats en a profit propi en totes les classes i ordres socials.

Va ser precisament la impunitat que oferia el verí la que el va fer tant popular. La impossibilitat de detectar-lo en un cadàver va fer que, fins ben entrat al s XIX, el crim quedés impune.
Segons, Discòrides, metge grec del s.I dC, descriu que els tòxics produeixen uns símptomes molt semblants a malalties naturals, com vòmits i diarrees.
És per aquest motiu que se’l coneixia com “l’arma del covard”.
Sovint, les víctimes ignoraven que estaven sent assassinades sense possibilitats per a defensar-se.

Cicuta_virosaEn general, els verins vegetals van ser els més coneguts i més utilitzats, com el jusquiam, l’estramoni, la belladona i la mandràgora, l’acònit, l’extracte de teix i l’opi o la Cicuta, molt popular entre el poble.

També verins minerals, com les sals de plom, el  mercuri, el coure, i l’antimoni eren coneguts, però poc usats.

Amb tot, el verí més usat fou l’arsènic.
Punt i a part suposa el cianur, el verí preferit per a Neró per tal d’eliminar els seus oponents.

Així doncs, tant alguns Emperadors com patricis tenien els seus propis enverinadors professionals, hàbils en ordir diferents verins.
LocustaEs creu que enverinadors professionals sovint va provar la potència dels seus potencials verins prèviament amb animals, esclaus i convictes.
Entre tots ells, destacava la infame Locusta, una esclava que, havent estat condemnada a mort, se li va commutà la pena per a que treballés per l’Estat, com a enverinadora.
La carrera professional de Locusta és descrita per quasi tots els antics historiadors.

L’Emperador Claudi, el predecessor de Neró, va ser suposadament enverinat amb fongs o herbes verinoses.
En aquest sentit, l’any 54 dC, Locusta fou contractada per Agripina la Menor – la darrera muller de Claudi- per a que subministrés verí al seu marit.
Agrippina_MinorClaudi

l’Emperador va morir després d’una llarga agonia un cop ingerit el verí durant el sopar (el pla consistí en canviar els bolets “amanites cesàries” per  “amanites phalloides”). Sembla ser que es va recuperar per ser de nou enverinat, aquest cop mitjançant una ploma mullada en verí que fou introduïda a la seva gola, sota el pretext d’ajudar-lo a vomitar.
La raó per la que Agripina enverinà a Claudi respon a l’ambició d’aquesta per a que el seu fill Neró ascendís al tro imperial, en especial quan Claudi comença a sospitar de les seves intrigues.

NeróPosteriorment, Locusta va ser declarada culpable d’enverinar una altra víctima, però l’Emperador Neró la va rescatar de l’execució a canvi de subministrar-li verí per assassinar els seus oponents polítics, entre els que destacava Britànic, el fill legítim de Claudi.
Per aquest motiu, Neró la va recompensar amb una àmplia finca i fins i tot va enviar els alumnes a ella.
Quan Neró va fugir de Roma, s’emportà el verí de Locusta per al seu propi ús, però finalment va morir per altres mitjans. Un cop mort Neró, Locusta va ser condemnada a morir per ordre de l’emperador Galba durant el seu breu regnat, l’any 69 dC.

També en suïcidis es va emprar verí. Notori és el cas del filòsof Sèneca, acusat de conspirar contra l’Emperador Neró, del que fou el seu tutor i conseller durant molts anys.
Neró obligà a Sèneca a suïcidar-se amb Cicuta, un verí molt comú i letal en aquell temps. Sèneca no només va es va veure el verí sinó que accelerà la seva mort tallant-se les venes.

L’Escriptor britànic, Robert Graves, a la seva obra “Jo Claudi”, bastant-se en fonts d’historiadors contemporanis, descriu la mort d’Octavi August per enverinament a mans de Lívia, la seva muller.

LíviaOctavi_August

               ……..Octavi, coneixedor que el verí “circulava” impunement pel Palau, només  consumia les figues (el seu menjar predilecte) d’una figuera en un pati dins del Palau, amb les seves pròpies mans. L’astuta Lívia va aprofitar-ho per injectar arsènic a les figues “in situ”.

També Germànic, l’hereu directe d’August, va morir suposadament enverinat, al ser intoxicat de forma periòdica i constant, de forma lenta, fins a aconseguir la seva mort, però sense aixecar sospites.
Amb la seva mort, Tiberi ja tenia el camí lliure per succeir a August.

BritànicL’Emperador Neró va tenir fama d’usar habitualment el verí per eliminar opositors, entre els que destacaven Burro –el prefecte pretorià-, Domicia Lèpida, la seva tieta, entre altres.
Punt i apart suposa la mort de Britànic, fill de l’Emperador Claudi i rival de Neró en la lluita pel tro, víctima d’una subtil estratagema. Com la quasi totes les personalitats de l’època, tenia el seu propi cataverins, la única garantía de supervivencia en aquells convulsos temps.
En una ocasió, els cataverins van provaren el caldo del sopar i llavors li varen donar a Britànic, que el va refusar per massa calent, momento en que es va aprofitar per abocar-hi el verí.
Amb la mort de Britànic, Neró s’assegurava no tenir cap més obstacle per regnar en solitari.

Tit Livi descriu el cas en de vint dones que es dedicaven a elaborar begudes enverinades per usar-les contra el seus enemics.
Varen causar tanta alarma social que van ser arrestades, acusades d’enverinadores.
Elles per defensar-se,  asseguraven que eren medicaments.  En el judici peròvan ser obligades a consumir les seves pròpies pocions, morint totes elles.

A finals del segle I dC, l’escriptor Juvenal descriu la decadència moral de l’elit i en les seves sàtires va afirmar que l’enverinament pel benefici personal s’havia convertit en un símbol d’estatus, pel que era usat sense miraments.

Durant aquest temps, els casos d’enverinament van començar anar en augment,  aconseguint un pic durant el regnat dels emperadors de la dinastia Julio-Claudia, quan l’ambició i les intrigues polítiques estaven a l’ordre del dia.

Locusta_enverinament_Roma
En contrast, a partir del pròsper segle II dC, amb el trasbalsat record encara dels dos anteriors segles, va regnar un període de pau i tranquil·litat que va comportar molt poques morts per enverinament.

Fonts: Tàcit (Annals 12.66 i 13.15), Suetoni (“La vida de Neró”, 33 i 47), i Cassius  (61.34 i 63.3). Juvenal (sàtires).

 

Víctor Bertran
www.limes.cat

About Víctor Bertran

Víctor Bertran Cortada (Barcelona, 1972) és empresari, Llicenciat en ADE per la Universitat de Barcelona, Master en Direcció de Màrqueting per la Universitat Pompeu Fabra. És un apassionat i estudiós de la Roma Clàssica i tot el que la relaciona fins els nostres temps, en especial del seu període Imperial. Ha viatjat arreu del Mediterrani i Europa seguint les petjades de l'antic Imperi Romà, així com visitat i estudiat nombrosos jaciments arqueològics. Imparteix conferències i cursos relacionats amb la Roma Clàssica a diversos centres culturals.
This entry was posted in Uncategorized and tagged , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply